Temps era temps la meva història

El motor del canvi en la història és l’ésser humà. L’economia, la cultura, les relacions socials, la religió o les guerres no són més que l’agrupació de més éssers humans i per tant, una estadística més global que ens facilita la feina, pero la base es l’ésser huma.

L’inconvenient d’observar l’historia en aquest nivell d’individualitat és la dificultat de poder validar les hipòtesis. El coneixement de la individualitat és sempre molt més incomplert que el del grup i, les causes que poden produir una alteració en l’individu i els seus fets són també moltes més, imponderables, radicals i impossibles de falsar, és a dir, de demostrar la seva falsetat.

Per poder evitar quedar encallats en el reconeixement de la impossibilitat de conèixer les causes úniques i particulars, crec que a banda del que un sol fet individual pot generar, els ésser humans formen el que en geografia en diuen ‘regions nodals’ i que podríem entendre-ho com a conscients col·lectius dinàmics. Amb això no em refereixo a l’inconscient col·lectiu detallat per Jung, sinó a un conscient col·lectiu format per nodes i xarxes de ideas que existeix només en funció de l’estudi que es vulgui fer. Les característiques i relacions i vincles que els nodes i les xarxes estableixen, són el que ens determinen la regió o grup d’éssers humans concrets a analitzar. Això em permet entrar dins de l’estudi històric valors com l’enveja, la felicitat, el ser bona persona, la por, l’odi, les patologies mentals, la vergonya, etc. Per ex. no podem dir que els hebreus eren uns orgullosos, perquè això seria una generalització i perquè desconeixem quants hebreus orgullosos hauríem de tenir, per a considerar que la mostra és prou significativa i concloure que els hebreus eren uns orgullosos. Però si que puc considerar que hi havia hebreus orgullosos i, que si aquest grup era prou gran, o d’una tipologia concreta, podia crea un corrent d’opinió ‘Y’ o forçar una reacció ‘X’. En aquest cas no generalitzo perquè admeto que hi pot haver molts hebreus no orgullosos i fins i tot poden ser majoria. A més, tampoc m’entretinc a comptar quants eren, només dic que eren suficients i tenien suficient poder per potser generar ‘X’. Com que ‘X’ fou generat, perquè és el fet històric estudiat, aleshores l’orgull de l’hebreu el podem tractar com el comerç, la religió o qualsevol altre gran concepte social. És a dir, la causa d’un fet.

Amb aquesta perspectiva, si estudiem les diverses tribus del Pròxim Orient podem veure dos fets molt clars. En un espai físic molt determinat i petit, hi ha uns éssers humans que han prosperats molt dins d’uns imperis i d’altres que no aixequen cap i viuen en tribus nòmades més aviat pobres. Hi ha tribus que des de fa mil·lenis tenen ciutats, grans imperis, xarxes comercials, grans construccions i grans temples als déus i d’altres que segueixen sent nòmades. I això no és res heretat d’un passat remot doncs hi ha tribus que mai han estat res o son nòmades invasores que tot just han arribat i que s’han convertint en grans imperis. Com que l’espai on es produeix tot això és relativament petit, la percepció de la situació dels ‘altres’ es fa molt evident i dona peu a la pregunta:

Perquè ells han prosperat i nosaltres no?

Potser aquesta és la pregunta clau que es feien molts habitants de les tribus més pobres d’aquella zona en mirar Ur, Babilonia, Tir o Ninive. Pero en una societat de DM, aquest perquè? agafa unes connotacions molt fortes. D’alguna manera s’està qüestionant als déus i els seus designis i per definció, en aquella época els designis de Déu o dels Deus no són qüestionables pels humans.

En front de la pregunta i el problema es generen diverses reaccions en l’israelita. Poden ser admiració, humilitat, respecte, enveja, gelosia, por, ràbia, etc. i cada reacció tipus encara la pregunta: perquè els déus no ens afavoreixen a nosaltres i a ells si?. de diferent manera provocant unes reaccions i uns vincles amb la resta de població diferents. La majoria de reaccions positives: alegria, humilitat, respecte, admiració, etc. haurien comportat l’assimilació o desaparició de les tribus. La majoria de les negatives haurien provocat guerra continua que possiblement hagués acabat amb l’extermini de les tribus. Pero observant els resultats, sembla força possible que alguns dels nuclis generadors de la xarxa de vincles i relacions fossin sentiments del tipus enveja, orgull, gelosia i por a desaparèixer com a poble. Per tant, dins una tipologia semblant de tribus semítiques és possible que aquesta xarxa d’ideas s’estengués ràpidament i anés cobrant forma la idea generada de que els Déus no els havien afavorit, però que un Déu que si que es preocupava per ells.

Per què aquest Déu es preocupava per ells?.

Doncs perquè els avantpassats havien fet un pacte amb aquest Déu.
I per què si Déu havia pactat amb ells encara seguien sent uns arreplegats a l’Orient mitjà?.

Doncs perquè no havien fet el que Déu i els avantpassats havien pactat.
Respostes clares és el que la societat acostuma a necessitar i amb aquestes respostes i la convicció de que si que hi ha un Déu que es preocupa per ells, justifica els seus actes i, els hi fa promeses, les tribus Hebreas ja tenien un tronc comú per a erigir-se en nació i enfrontar-se als veïns. La guerra es veu aleshores com un enfrontament entre les divinitats nacionals i, les victòries o derrotes, s’interpreten en clau teològica. La victòria augmenta el prestigi interior del Déu nacional i justifica adhoc el valor del pacte i la conquesta imposa el culte als vençuts. En la derrota, els hebreus, més que la superioritat del Déu dels altres, veuen la intencionalitat del seu Déu de castigar-los per algun pecat o incompliment del pacte realitzat. Com comenta Mario Liverani “en front del desastre nacional, perpetrat pels exercits dels imperis agressors, imposa la següent explicació teològica: el poder del nostre Déu és tan gran, que es pot permetre el luxe d’utilitzar per a castigar-nos, fins i tot l’exercit dels nostres enemics“. D’aquesta manera, amb aquesta variant teològica dels jocs de parvulari, els israelites troben una explicació que els hi dona un sentit al que els hi passa i, justifica que siguin uns actors provisionalment poc importants en aquella regió.
Tot això no surt del no res. Es a dir, els primers hebreus no s’inventen el monoteisme i un Déu creador que té la capacitat de no ser creat i uns profetes que fan pactes i seguiment. El principi d’un Déu creador ja era conegut en les cultures Indo-iranianes i déus com Ahura Mazda ja incorporaven la característica de no necessitar un creador. El monoteisme tampoc és una invenció hebrea ni apareix així de cop i volta. Al principi, els pobles hebreus tenien el seu déu Yahve però reconeixien l’existència d’altres déus. Mario Liverani comenta al respecte “Està atestiguat epigràficament que [Yahve] tenia una divinitat paral·lela femenina, i per tant formava part d’una estructura politeista.” Aquests remanents de politeisme són reconeguts fins i tot per cristians com Luis G. Iglesias i en el Gènesis podem trobar-ne vàries referències. Es amb el transcurs del temps que el monoteisme va esborrant els altres déus. Un altre cop, les emocions humanes d’un poble a l’exili, que es pregunta en què s’ha equivocat i, veu que no ha aconseguit mantenir el temple i la presència de Yahve com a Déu únic, poden haver accentuat el monoteisme i passar el ribot fins a simplificar i eliminar els restes de politeisme de la tradició i les escriptures. Es possible també, que l’alliberació de Babilònia per part de Cir II posés en contacte els hebreus amb les teories de Zoroastre i ajudés a perfilar el seu monoteisme. De tota manera no és massa important ara d’on vingué, el que si que és significatiu és que cap el s.V aC es consolidà el pacte i el monoteisme i es pasà de la hierofània a la theofània i això és el primer trencament amb el discurs del temps cíclic.
I perquè un pacte entre Déu i el poble i no un pacte entre Déu i un sol ésser com el cas dels Assiris?.
Era costum en les antigues tribus, anomenar-se pel nom d’un avantpassat (real o mític). Per tant, si una tribu era coneguda per un nom d’un avantpassat (Epònim) volia dir que eren descendents d’aquell avantpassat. Aquest fet s’ampliava a les tribus similars i podríem dir que les tribus emparentades eren descendents d’epònims germans, el pare dels quals era un epònim encara més extens. Això és molt evident dins de la Bíblia però no és exclusiu seu. Per exemple els grecs s’anomenaven Hel.lens perquè eren descendents de Hel.len (fill de Pirra i Deucalion) i reconeixent com a tribus emparentades els eolis, doris, aqueus i jonis o dit d’un altre manera els descendents de Ion i Aqueu, fills de Xuto el qual era germà de Doros i Eol fills tots ells d’Hel.len. Per tant, la cultura ja predisposava a acceptar que si Abraham feia un pacte amb Déu, aquest pacte s’extendria a tots els seus descendents i a les tribus emparentades. I aixi entrem en un altre punt clau; el pacte entre Déu i un poble té dues conseqüències directes: Es necesari saber qui pertany a aquest poble i es necesari saber si s’està complint o no el pacte.
En el primer cas és básic començar a mantenir un registre de qui és cadascú dels nostres i qui són els altres. El poble escollit s’ha d’identificar i distingir dels altres en l’espai però també en el temps. Tenim per tant la necessitat d’un registre espacial i temporal per situar els avantpassats. Per altre banda, conèixer el pacte i complir-lo, implica tenir unes lleis que s’han de mantenir i transmetre correctament. Com que el pacte amb Déu va condicionat al compliment de les lleis, s’ha de tenir un coneixement del que ha passat quant no s’han complert i Déu s’ha enfadat, per a que serveixi de relat exemplaritzant i no es repeteixi el mateix error. Tenim així un recull de fets i de profetes que ens parlen del que ha passat i perquè ha passat.
Amb aquesta estructura socio-religiosa fins i tot quant tot va molt malament, els que romanen fidels es creuen privilegiats, doncs constitueixen el nucli que Déu ha mantingut; són de fet uns escollits. Tot això té sentit si hi ha esperança de que la situació dolenta canviï i la fidelitat a Déu i la llei torni a coincidir amb una època de prosperitat política i econòmica. Aquesta esperança es projecta en dos nivells: El polític –recuperació del país i dels costums- i el personal, on la religió agafa un sentit escatològic amb la projecció final de Déu premiant i castigant a la gent. Aquests fets, trenquen definitivament el cicle temporal, doncs marquen una dimensió lineal del temps i unes causalitats sense precedents. Ja no estem en els cicles d’una societat de DM. Ara hi ha un abans i un després identificats i, molt important, hi ha unes intervencions humanes i divines que canvien el devenir dels fets. Seguim estant dins d’una societat plenament DM i el temps avança per la consecució de ‘fets’ no pas per unitats de temps. Es a dir en el transcurs del temps, un fet és causa del següent fet, independentment de la quantitat de temps que hi hagi entre els dos fets. A més, la mateixa societat hebrea admet que aquest pacte és únic – el que Déu ha fet amb ells no ho farà amb ningú més-, i es suspèn quan el pacte no es respecta i, molt important, té data de caducitat. Déu ha donat un temps, però aquest ha de ser consumat abans d’arribar a la catàstrofe final on s’acabarà tot i l’univers retornarà al seu temps cíclic.

Es culmina així el concepte de temps dins de la tradició judeo-cristiana. Hi ha un déu, un origen, unes actuacions que marquen el devenir i un final. Per tant el temps agafa un valor nou. Podríem considerar que aquest inici i final també marquen un cicle, i que dins del temps Hebreu, seguim tenint una repetició d’uns arquetips, una litúrgia repetitiva i uns cicles molt clars que desvirtuen el concepte de temps lineal tal i com l’entenem dins de les societats de D.L, però ja no és tampoc el típic cicle del DM. S’acosta més aquest temps historic, a l’historia del DL?. Per a mi no. Es una visió que permet a les persones de DM sobreviure dins la història del DL i tenir una vida apropiada al nostre temps.